Viatges

“¿On podríem anar que els anys passessin
més lentament? Feixugament sotmesos
a la caducitat del temps, no hi ha
cap viatge que pugui alliberar-nos
per sempre més de dubtes i temences,
i és bo saber-ho sempre abans d’emprendre’l.
Més enllà de neguits i entusiasmes,
potser el guany dels viatges és l’espai
que hi descobrim de nosaltres mateixos
i que tal volta hauria restat fosc
sense la llum d’aquelles noves rutes.”

Miquel Martí i Pol. Els bells camins



Foto: Equador, novembre de 2009. Ara, maquinant noves anades i tornades per a quan passe maig (fins a maig estaré a Finlàndia).

On the road

A Agnieszka Lipkowska

Vaig conéixer Agnieszka poc després que se separara. Ella venia de treballar a una granja de huskys al nord de Suècia junt a un home alcohòlic que adorava els llocs foscos i acostumava a eixir dels bars a rastres i xorrant sang. Jo em trobava conjunturalment apartada de la mar, acumulava sonats fracassos amb un promotor immobiliari saplanista, un capità cocaïnòman i desenes de ximpleries menys remarcables junt a la pèrdua absoluta de tota esperança i tota il·lusió a més d’altres conflictes de llarg recorregut que no val la pena nomenar. Dies abans a Anglaterra havia estat temptada d’acceptar l’oferta del Khaled, un saudita guapo, culte i extremadament ric que em proposava matrimoni però vaig desistir donant una oportunitat al que podria haver més al nord.

Ens vam trobar així al mig d’una muntanya rodejada de més muntanyes en un país que ni era el seu ni era el meu i ens va unir quan encara no sabíem res l’una de l’altra una afició comuna a bufar-nos a base de versos i alcohol. Va ser en una d’aquelles vesprades passades de vi que vaig decidir que tornaria a casa el temps just per fer la maleta de nou, que amb els diners estalviats passaria a l’altre costat de l’Atlàntic i alhora vaig saber, sense possibilitat de tria, com un destí que no pot canviar-se, que ja no anava a parar, que el viatge seria llarg i que al final del camí no hi hauria ningú esperant-me. Podríem dir que va ser aleshores quan començà la meua vida en la carretera.

Agnieszka al nostre menjador, amb la primera truita amb creïlla de la seua vida

Kassalla, kiitos

El meu aprenentatge del suomi avança a ritme de caragol i no puc fer altra cosa. Neurones poques i pereoses, i açò d’enfrontar-me a estes altures a una llengua que no s’assembla a res que haja escoltat abans, amb presses i sense ajuda (i amb motivació zero, o amb l’única motivació de poder llegir a Saarikoski en versió original, però res més), se m’està fent massa costera amunt. Pos si no sé ni la meua ara què collons me’n tinc que ensenyar altra! A principis de gener, una volta passat el Nadal, dec haver aplegat a un nivell mitjà per a poder començar l’únic curs que hem trobat a esta àrea que em venia bé per horaris. Tampoc hi havia molt més on triar, l’altra opció era un curs intensiu d’iniciació, just el que necessitava, adreçat a immigrants (a Finlàndia també hi ha xinos i kebabs) amb cap coneiximent previ. El problema és primer que era pels matins de dilluns a divendres, segon que calia empadronar-se ací per a fer-lo, i per ahi no passe per res del món. I no és que tinga perea de tota la paperassa, que un poc sí, però és més que em sentiria com superbotiflera i culpable a més d’exiliada a temps complet, i estaré on estaré però de L’Alqueria seré tota la vida i empadronar-se a altre lloc, siga a Finlàndia o siga a València, és el primer pas per a desarrelar-se del tot.

El cas, que com venia dient, tinc que poder dir quatre coses d’ací al mes que ve, i la cosa no va. Han escoltat alguna volta parlar a un finés, o han llegit algo escrit en el idioma este? Pos voran que a menys que tinguen cosins hongaresos o estonians o vegen pel satèl•lit les notícies d’ací, no els recordarà a res europeu: açò no hi ha per on pillar-ho. No tenen articles, no tenen masculí ni femení ni hòsties, tot es fa posant sufixes, tots els que facen falta fins fer les paraules llaaaargues. I el pitjor, al poc d’aplegar veig cartells a les tendes, pàgines senceres als periòdics, anuncis i coses en altre alfabet i dic hòstia, això em falta també, que tinguen altre alfabet i jo sense saber-ho i escriuen com els russos! Però resulta que no, que el que passa és que Kuusamo està molt a prop, tocant tocant amb Rússia, i als russos els agrada molt vindre. Al 2006 van obrir frontera ací a prop i ara aquells pos se’n venen cap ací a esquiar, i se’ls coneix enseguida perquè van més que siga pa fer-se el café fets uns pinzells. I sí, tindre Russia a mitja horeta és temptador però temps és lo que no tinc. Amb un poc de sort per al mes que ve em puc ajuntar cinc dies de festa i estàs tu que me n’aniré a Rússia, si home, directa a L'Alqueria!

Per si tenen curiositat, o venen a visitar-me, o estan molt avorrits, o viatgen a Finlàndia en algun moment de les seues vides, ací els deixe les quatre coses que ja sé dir (també em sé els números fins al vint, els dies de la setmana, els colors i alguna altra coseta).

Les frases més importants que deuen saber, perquè resulta que ací no tot lo món parla anglés, jo em pensava que sí però resulta que no:

- No parle finés- Minä en puhu suomea
- Parla anglés?- Puhutko englantia?
- No l’entenc- Minä en ymmärrä

Lo pròxim, com dir hola i adéu i tot això, és més curtet i més fàcil.

- Hola! Com estàs?- Hei! Mitä kuuluu?
- Bé, gràcies- Kiitos hyvää
- Adéu- Näkemiin.

Però si en lloc d’adéu hi ha confiança i vols dir au!, més o menos lo que en anglés seria la diferència entre dir goodbye o dir bye bye, pos dius Hei hei!

Bon dia- Hyvää huomenta
Bona vesprà- Hyvää iltaa
Bona nit- Hyvää yöta

I sé més coses però les deixe pa altra capítol que ara estic avorrida de tot açò. El títol d’aquest post és l’última part de la frase que a l’eixida de qualsevol supermercat demana que per favor mostren el contingut de les seues bosses. No recorde el principi, em vaig quedar només amb això de KASSALLA, KIITOS. Kassa és la caixa (la de pagar, s’enten) i KASSALLA fa referència al lloc on està la caixa. Kiitos vol dir gràcies. Ací, malauradament, ni cassalla de la meua ni café licor ni res paregut (passe de les milanta classes de vodka que tenen), el que dificultarà enormement la meua permanència a estes terres, cosa que, per altre costat, ja està sent prou complicada de per sí.

Eixa sort que jo no tinc

“Passa el temps i travesses ciutats, canals i badies, trenca-colls, cingles, selves, deserts, penya-segats, valls i tàlvegs, llacs i mars, o només al bar d’enfront. I inclús amb eixe traginar encara no pots estar mai segur de fer ben bé les coses.”

Boro Miralles. Sandwitx de fil-en-pua


No sabràs mai d’ofegar laments a la bufanda baix d’una aurora boreal per damunt del Cercle Polar Àrtic, com no sabràs el que és plorar i sentir les llàgrimes congelades a la galta. No sabràs mai què és llegir al Marti i Pol dins d’una cabanya de fusta al bell mig d’un bosc lapó mentre a l’altre costat de la finestra tot es mor de fred com no sabràs del difícil respirar a un cim de sis mil metres ni rebràs mai la saludada de les morenes que habiten al fons del mar. No sabràs mai del goig immens del vent a la cara i a les veles com no sabràs de la viscositat dels polps quan trets de l’aigua se t’agarren als braços. Però tampoc sabràs, mai, de la desesperada voluntat de morir-se, de la por desoladora al silenci, del terror a quedar-se quiet i que llavors allò que et ve perseguint tinga ocasió de fer blanc.

Pots considerar-te afortunat.

Poesia per a un llarg viatge

“El lloc, no el sé. Per això mai no dic
que vagi a la segura i confereixo
tanta duresa al vent com a la pedra.
El lloc, no el sé, ni el temps, ni la distància,
i de saber que sé tan poca cosa
n’he fet raó suficient per viure.”

Miquel Martí i Pol. Les clares paraules


Ningú m’havia dit que es podia sentir més fred encara que aquell d’allò que no fa tant però queda tan lluny, aquell fred indescriptible que jo havia pensat l’últim. Però són freds diferents com hi ha diferents maneres d’assentar-se o de voler a algú, incomparables per les seues circumstàncies però que inevitablement compare al mesurar, al quantificar quin dels dos era, és, més sentit, quin més insofrible.

I les paraules no el lleven, les paraules no calfen. Les paraules no valen per a res, no poden trencar eixa pelusseta de diminuts cristalls que ho cobrix tot. No et salvaran del desert blanc els poetes, ni per beure lletres estes et faran bollir la sang. Llavors per a què buscar a la vesprada el lloc més calent de la casa, buscar l’adequada postura i obrir versos?

Ho faig perquè en el fons sé que les coses no són ni tan blanques com la neu ni tan negres com la camiseta que ara porte. No tindria un blog si no creguera en les paraules. Potser no calfaran però fan companyia, i les que porte amb mi sonen a la terra, fent més proper el record que manté viu el desig de tornar.

Els companys seran un préstec riberenc, poemes d’Ausiàs March acompanyats de la versió que d’ells va fer Joan Fuster, i la Poesia Completa de Miquel Martí i Pol que abans de pillar l’avió vaig comprar a l’aeroport de Barcelona. Amb ells viatjaré al nord en unes hores, d’ells beuré el consol en les nits eternes de Lapònia que em mostraran clarament que el paradís somiat on mai es feia de dia no ho és tant, que hem viscut enganyats molt de temps.

Aniversari

Una fidelitat extrema, un enamorament inesperat. La dolça rutina de vore-mos a diari, el silenci trencat només per la cançó de sempre. Ara, amb la distància, l’enyorança que no cura aquest succedani de realitat fet de tecles en pantalla massa menuda, l’enyorança amb olor del timonet o el café després de dinar i algun rotllet d’anís, algun pastís al sofà.

Però a pesar dels quilòmetres, estem d’aniversari. N’espere molts més, espere molts més anys gaudint la teua companyia.





AMAR EN TIEMPOS REVUELTOS aplega als mil capítols el pròxim dilluns. I que els pròxims mil també els vejam.

Santa Egèria

Encà que a la pobra santa em fa que no la feren, els viatgers, i especialment les viatgeres, li atribuïm el patronat i aixina mos quedem més tranquil•les, estiga canonitzaeta o no. Egèria era una monja gallega de família bé que allà per finals del segle IV se’n va anar a Terra Santa pa vore tots els escenaris de la Bíblia rotllo la gent quan se’n va a vore Hollywood, amb la diferència de que pels temps d’Egeria això de viatjar no era com és ara, ni paregut. No oblidem que els viatges per plaer van tardar casi dos mil anys en aparéixer després de que la dona esta es morira, i que abans d’aixó els que eixien de casa o bé eren missioners pa cristianitzar salvatges (salvatges, deien, té collons) o bé eren exploradors pagats per governants i reis que volien descobrir nous móns a ser possible on hi haguera coses que valgueren molts diners pa fer-se més rics encara. I si no eren una de les dos coses pos eren pobres desgraciats mortets de fam que no tenien res a perdre i igual els donava morir-se que anar morint-se i se’n pujaven a la barqueta que fora pa anar on fora, encara que açò ara que pense, pos tampoc pareix que haja canviat tant des dels temps de la nostra Egèria.

Òbviament, quan parle de missioners o d’exploradors o de desgraciats parle única i exclusivament d’hòmens, però hi havia excepcions, especialment entre els primers perquè lo de ser monja s’estilava més que ara. Entre exploradors i desgraciats la cosa es reduïa a les dones de, que més perquè no els quedava altra que anar darrere que per pròpia elecció es veien sense saber-ho abocaes allà on l’home les portara, que generalment era on Nostro Senyor va perdre les sandàlies i les tonyines mentre bramaven se les menjaven i es prenia pel cul lo que fora, o siga, lluny de collons. Egèria es coneix que tenia els ovaris ben posats, i és per sentar les bases dels romàntics viatges de segles després, les grans expedicions mogudes per les ànsies de coneixement, que com dic al principi és considerada la patrona dels viatgers.

Però ai, Egèria, en què estaria pensant hui, que m’he encomanat a ella i ni puto cas m’ha fet. He volat Barcelona-Copenhague amb retard, he pillat Copenhague-Helsinki de miracle perquè ens estaven esperant... però la meua maleta no. Egèria atén les meues pregàries, per lo que més vullgues. Si demà el meu maletot no aplega a Nivala em tocarà esquiar entre els lapons en bragues (i ni això, que només en portava en l’equipatge de mà unes de recanvi).